L’ambient rocós:
La serra forma imponents parets calcàries gairebé verticals de fins 500 m d’alçada, grans tarteres i canals profundes.
És aquí on l’isard (Rupricapra rupricapra) es troba perfectament adaptat, junt amb rapinyaires com el trencalòs (Gypaetus barbatus), l’àliga daurada (Aquila chrysaetos) o el voltor comú (Gyps fulvus).
En aquests ambients hi creixen espècies vegetals molt interessants. Una d’elles és endèmica al sector oriental dels Pirineus i també una de les joies botàniques del parc: el julivert d’isard (Xatardia scabra).
Als llocs més humits dels cingles hi creix una planta relicta de les glaciacions: l’orella d’ós (Ramonda myconi).
L’ambient boscà:
Aquest ambient es localitza per sota de les parets de roca, en les profundes valls encaixades.
En elles es troben extensos boscos de pi roig (Pinus sylvestris) a les parts baixes (fins a 1700 m); petits boscos o peus dispersos d’avet (Abies alba) en la zona intermitja; i, en la zona més alta (sobrepassant els 2000 m) extensos boscos de pi negre (Pinus unicnata) que arriben a escalar les parets i cingleres.
És en aquests boscos tranquils on hi viuen ocells com el picot negre (Dryocopus martius), el mussol pirinenc (Aegolius funereus), el gall fer (Tetrao urogallus), la perdiu xerra (Perdix perdix), el pela-roques (Tichodroma muraria), la merla d’aigua (Cinclus cinclus), la merla de pit blanc (Turdus torquatus), el còlit gris (Oenanthe oenanthe), el trencapinyes (Loxia curvirostra), o el pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis), entre molts altres.
De mamífers interessants hi viuen l’isard (Rupricapra rupricapra), el cabirol (Capreolus capreolus), el cérvol (Cervus elaphus), el talpó roig (Myodes glareolus), la marta (Martes martes), l’ermini (Mustela erminea), la marmota (Marmota marmota) – apareguda en els darrers anys –, o la musaranya nana (Suncus etruscus).
Actualment han tornat a aparèixer el llop (Canis lupus) i l’ós bru (Ursus arctos).
L’ambient de ribera:
Pels rius i torrents del fons de les profundes valls hi transcorre l’aigua provinent de les canals i tarteres del Cadí, com el riu d’Arsèguel, fins donar les seves aigües al riu Segre, vertebrador de les comarques de La Cerdanya i de l’Alt Urgell i també el més llarg de Catalunya.
Els rius baixen paral·lels acompanyats i coberts per la vegetació de ribera, que s’allargassa fins unir-se amb la del Segre, formant una xarxa de vegetació de ribera. És per això que es diu que els rius són connectors ecològics.
Pels rius del Cadí a la tardor i a la primavera l’aigua baixa amb presses i esbojarrada. A la tardor, després dels dies de forta pluja, i a la primavera quan tota la neu acumulada durant l’hivern es desglaça.
És en aquest ambient on hi viuen especies animals estretament lligades a aigües gens contaminades, ben oxigenades i amb abundant vegetació com l’almesquera (Galemys pyrenaicus) i el tritó pirinenc (Euproctus asper).
Els peixos són la truita (Salmo trutta), el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i el barb roig (Phoxinus phoxinus).
De rèptils es pot veure amb relativa facilitat el llangardaix verd o lluert (Lacerta viridis), la serp verda-i-groga (hierophis viridiflavus), la granota roja (Rana temporaria) que de vegades es pot trobar lluny de l’aigua, i el tòtil (Alytes obstetricans), de crit inconfusible.
Els prats alpins:
Malgrat no són visibles des d’aquesta vessant, per sobre de les parets hi ha una extensa superfície de prats alpins, on a l’estiu comparteixen la pastura isards, cabirols, cérvols, vaques i cavalls.
